3 PREGUNTAS BASICAS PARA INICIAR LA PRESENCIA EN LAS REDES SOCIALES

Leo en un post leo sobre los errores más comunes en la presencia de las empresas en las redes sociales”.

Sin más me adentro por los puntos, y me doy cuenta, que gran parte del éxito o fracaso de cualquier cosa que hagamos en la vida como en la red depende de tener unos objetivos claros que nos permitan establecer un rumbo a corto, medio y largo plazo.

La mayoría nos hemos encontrado con unas fabulosas herramientas 2.0 en las manos creyendo que estas serian las que marcarían la diferencia. Vemos páginas web muy bien desarrolladas, optimizadas, escuchamos palabras como SEO, posicionamiento, queremos ser los primeros en Google. ¿Dónde queda la estrategia?

Para poder establecer las bases del Éxito en la Red, en primer lugar debemos de saber cuáles son los resultados que esperamos sacar de nuestras acciones futuras. No necesariamente el éxito se traduce en ventas, pues hay organizaciones que lo único que persiguen es fomentar la marca, otras fomentan el conocimiento distribuido, etc… Por tanto en primer lugar tendremos que saber ¿Qué esperamos obtener?

Es precisamente en este punto en el que queremos plantar aquellas preguntas que debemos formularnos antes de realizar cualquier acción encaminada a establecer nuestra presencia en la red.

– ¿A quién nos dirigimos?

– ¿Donde están nuestros clientes?

– ¿Qué resultados perseguimos?

Responder a estas preguntas nos va a ayudar no solo a enfocar nuestra estrategia en las redes sociales, sino, que también nos ayudará a reenfocar todo nuestro modelo de negocio.

En este blog, vamos a ayudaros a reflexionar sobre todos y cada uno de estos conceptos, para lo que va a ser interesante vuestra participación.

En el próximo post vamos a tratar la Visión y la Misión. Vamos a ver cómo podría ayudar a nuestra organización tener una misión y una visión claras.

Y tú, ¿tienes una visión?

Hoy es un gran día. !Estrenamos blog!

A tenor de la participación en el Postgrado Community Manager que estoy cursando en la Universidad de Barcelona, IL3, hoy damos de alta el blog que ha de servir para poder divulgar las posibilidades que  el fenómeno de las redes sociales ofrece a las Pymes de nuestro país.

Pensado como un herramienta que ofreces soluciones de estrategia social media, el post de carencia semanal, analizará y propondrá contenidos de valor, listos para ser puestos en practica.

De esta forma, pretendemos contribuir al aumentos de la productividad y sobretodo a la adaptación a un entorno cada vez mas cambiante para todas aquellas empresas y Pymes que necesiten mejorar y consolidad resultados. 

¿Cómo podrian nuestras soluciones ayudarle a marcar la diferencia?

Hello world!

Welcome to WordPress.com. This is your first post. Edit or delete it and start blogging!

Blog d’Estiu

Per uns dies el blog  no tindrà el ritme habitual. Estem actualitzant continguts. Prego que disculpeu les molèsties.

QUE NECESSITA EL PIRINEU? -ENTUSIASME !

El gran Dale Carnegie deia que l’entusiasme era el poc reconegut secret de l’èxit.

La paraula entusiasme, prové del grec. ENTHEOS, està formada per “EN”, que vol dir dins, i “THEOS” que vol dir Deu. Per tant literalment la persona que te entusiasme porta a Deu dins.

L’entusiasme no es crea ni desenvolupa, és un estat d’afirmació d’un mateix. La persona entusiasta es aquella que creu en la seva capacitat de transformar les coses, que creu en ell mateix, creu en els demés,  creu en la força que te per transformar el món i la seva pròpia realitat.

L’entusiasme no s’ha de confondre amb l’optimisme, ans al contrari, és acció, transformació.

En un sopar amb el David i la Marta, comentant les darreres entrades del blog , i abundant en la busca continua del factors i oportunitats que han de permetre desenvolupar projectes de futur al Pallars, va sortir la paraula ENTUSIASME com a mínim comú denominador per l’èxit de qualssevol projecte empresarial o de qualssevol tipus.

Després de donar-hi moltes voltes, m’adono que hem viscut una època daurada, però de danyins efectes secundaris. Fent un símil antropològic, ens hem acostumat a no tenir d’anar a caçar per poder menjar cada dia. Fins no fa molt la feina ens venia sola. I ara ens n’adonem que potser no hem fet les coses prou bé. Qui no s’ha permès d’estabornir a un client que passava per allí disposat a rebre una clatellada per un producte que honestament no reunia totes les condicions per aquella relació qualitat-preu? Diria que gairebé tots. I si un dia ja no podem caçar, que?

El David, expert en l’administració de negocis i com a bon empresari, comentava que com a territori, hem de buscar aquelles coses que ens diferencien d’altres llocs, per tal de generar l’atracció necessària per que emprenedors i empreses d’arreu tinguin interès d’establir-se a la zona. Hem de buscar els nostres punts forts, i explotar-los fins que es converteixin en oportunitats.

Efectivament, hi ha projectes a la comarca tant importants com el Camp de Golf d’Esterri, que haurien de permetre que “l’ideal de la qualitat de vida Pallaresa” combinat amb incentius de localització, esdevinguessin els factors de competitivitat que fessin que una empresa de serveis dedicada a la tecnologia, per exemple, decidís fer la seva implantació al Pirineu i no al 22@.

Per que això sigui possible fan falta moltes coses, segur, però el que si cal és  començar a creure en nosaltres mateixos. El Pallars i el Pirineu en general necessiten que els seus habitats mantinguin una actitud entusiasta, d’acció, de transformació. Tal i com estan les coses hem de començar a articular el valor i el valor afegit, i saber que un no va enlloc sense l’altre. Hem d’apostar per la excel·lència. Hem de ser capaços de dissenyar les línies mestres del que volem que siguin aquestes muntanyes, i sobretot hem de ser conscients que el model present s’ha acabat, i que els monocultius bé siguin de la construcció o del turisme per si sols no tenen futur si no es en una combinació precisa de tecnologia, qualitat, diferenciació, i transversalitat entre els diferents sectors econòmics.

Hem de ser els protagonistes de la nostra pròpia pel·lícula, creure en els demés, i començar d’una vegada per totes a moldejar el nostre futur.

Oportunitats n’hi ha, més de les que  sembla.  

En la nostra opinió, sortir de la crisi depèn únicament de l’esforç col·lectiu i sobretot de l’entusiasme.

Voleu ajudar-nos a transformar el Pirineu? Qui s’apunta a l’entusiasme de muntanya?

 

FÓRMULA DE L’ÈXIT- EL VAS ES POT OMPLIR!

Aquesta setmana, post de butxaca.

Molins de Rei, Màlaga, Logronyo, i Sort. Després de fer un curs que pot canviar la trajectòria professional del nostre despatx,  hem pogut fer contactes a nivell nacional i hem constatat que, com a tot arreu, la crisi apreta més o menys igual a tot arreu. Cal dir que pel que sembla al sud més que al nord.

En qualssevol cas, el denominador comú de les persones que trobem pel camí es el de mirar endavant, preparar-se per “innovar” en els productes que venim oferint, i mantenir l’esperit emprenedor més fort que mai.

La setmana passada al Blog de Marc Vidal, hi havia una analogia molt interessant de quina ha de ser l’actitud per afrontar el futur. Ell deia que, les persones veiem el vas mig ple o mig buit, però que en qualssevol cas, i en un exemple sublim de pensament lateral, la situació real és que encara es pot llençar la meitat que queda, o bé encara es pot omplir la meitat que està buida. Doncs en la nostra opinió aquesta és l’actitud que hauríem de mantenir les persones. Mirar quines són aquelles coses i feines que ens poden portar a que el nostre vas estigui ple. Emprendre! Lluitar!

És hora de buscar forats i nínxols de mercat. Hi són i els hem de trobar.

Us en recordeu de la pel·lícula “Indiana Jones y la darrera creuada”? Just en el moment en què el protagonista està a punt d’arribar a la cambra on es troba el Sant Grial, hi ha un penya-segat on aparentment no hi ha camí. En aquell moment mantenir la fe i l’autoconfiança li fan trobar el camí que estava davant seu i d’aquesta forma arriba al seu objectiu.

Com en els darrers posts, torno a citar a Carlos Barrabés, un referent de la innovació. En les seves conferències parla dels factors de l’èxit empresarial. Segons ell aquests són la barreja del coneixement,  tecnologia, disseny, i sobretot visió global.

Darrerament veiem que nombroses empreses i projectes es desenvolupen amb èxit mitjançant l’aplicació d’aquesta fantàstica combinació. (Roc-Roi, full4x4, la bruixa d’or, Embutits de Llania, Ecològica dels Pirineus, apartaments la Faiada, etc…)

Els canvis es succeeixen a una velocitat que és difícil de controlar. L’escenari ha canviat, els clients han canviat, tot està canviant.

Que hem de fer doncs per seguir endavant?

-Doncs implantar aquest model ja!

Animo a qui llegeixi aquest post a aplicar la fórmula de l’èxit de forma immediata i que aprofiti els avantatges que les noves tecnologies ofereixen per arribar al món.

CONEIXENT XAVIER GABRIEL, LA BRUIXA D’OR VS ARQUIMEDES

 

M’he proposat conèixer i reconèixer  una persona clau en el desenvolupament econòmic i turístic del Pallars Sobirà. Just a tocar del nostre despatx hi tenim l’Administració de Loteria de La Bruixa d’Or que regenta el Xavier Gabriel juntament amb la seva esposa Rosa Galí.

Per entendre la importància i la transcendència de les seves accions, caldria analitzar d’una banda el pes específic  que durant molts anys han tingut i tenen els esports d’aventura a la comarca i per altra l’atracció turística que suposa la venda de loteria.

La seva determinació, iniciativa, passió, capacitat d’emprenedoria i lideratge entre altres, fan que els seus projectes es comptin per èxits.

Ràfting, loteria, comerç electrònic, etc… fan del seu model de negoci un motiu d’estudi en escoles d’Alta Direcció Empresarial.

Està clar que no n’hi ha prou amb tenir un producte, si no que hi ha d’haver un concepte que el superi, i fer que aquest traspassi els límits preestablerts.

 

El Carlos Barrabés, un referent de la innovació, en les seves conferències parla dels factors de l’èxit empresarial. Segons ell aquests són la barreja del coneixement,  tecnologia, disseny, i sobretot visió global.

Arquímedes va dir “doneu-me un punt de recolzament i mouré el món”. Doncs aquí en tenim un bon exemple.

Penso que en el cas que ens ocupa la precisa aplicació d’aquests conceptes ha estat el punt de recolzament que ha permès al Xavier Gabriel fer la palanca necessària per moure el món.

En aquest punt crec oportú destacar que no tot el que envolta l’entorn del Xavier Gabriel te a veure amb els negocis. La Bruixa d’Or te un component d’Acció Social que porta a terme projectes solidaris arreu d’Espanya.

 

L’objectiu de l’acció social de la Burixa d’Or és el de fer arribar la il·lusió que desprèn l’entorn de la Loteria entre aquelles persones que més ho necessiten.

 Les seves col·laboracions principalment amb el col·lectiu d’afectats pel síndrome de Down, i les ajudes a persones amb enfermetats inusuals de baixa prevalència, han fet que a hores d’ara s’hagi repartit felicitat en forma de tractaments experimentals a l’abast de molt pocs, organització d’events solidaris, i infinites contribucions econòmiques amb ONGS.

La solidaritat i la integració social de les persones amb dificultats són de ben segur la pota que dóna estabilitat a tot el projecte empresarial  que gira al voltant de La Bruixa d’Or.

Per entendre la dimensió de tot el projecte, cal veure que fins i tot en la faceta de l’Acció Social, el Xavier Gabriel aplica de forma intensiva els conceptes de la innovació, i la gestió empresarial amb un compromís que traspassa tots els límits.

Arribats a aquest punt, i després d’algunes converses molt interessants li vaig demanar al Xavier com podia Enginyeria Sortec, o qualssevol individu col·laborar amb els seus projectes solidaris.

La seva resposta va ser clara.

-Ajuda’m a difondre el meu missatge! La Bruixa d’Or aporta 1 Euro per cada persona que s’afegeixi a la seva causa! Aquest és el meu compromís!

Us animo a que us interesseu pels projectes que porta a terme l’Acció Social de La Bruixa d’Or, i que us impliqueu en la seva difusió, doncs és una forma ben barata de contribuir a mantenir la il·lusió de molta gent que de veritat ho necessita.

Via Facebook, afegiu-vos a “causes”.

 

 

Com ell diu, no hi ha pressa, només il·lusió. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

NO ENTENC RES! REIVINDICO AL LEOPOLDO ABADIA

Llegeixo fragments del llibre “El contrato social” de Jean Jacques Rousseau, “Otra dificultad que merece atención: los sabios que quieren hablar al vulgo en su propia Iengua, en lugar de hacerlo en la de éste, no lograrán ser comprendidos”. Val a dir que no es casualitat, doncs aquest text va aparèixer en un dels darrers cursos de tècniques de parlar en públic que vaig assistir al Centre Dale Carnegie de Barcelona, i mitjançant un exercici molt entretingut, vàrem haver de defensar-lo davant dels companys. Ja m’explicareu…

En el meu cas, em passa que escolto les notícies i el que ens diuen el nostres “politics”, i caram, no entenc res de res.

Malgrat això hi ha gent que fent gala d’un poder d’anàlisi només a l’abast d’uns quants fa lectures laterals de la informació que reben, i intueixen i saben que si ens diuen blanc és que vol dir negre. Que si diuen dreta, ells van cap a l’esquerra, i així en tot.

Conec de primera ma el cas d’un taxista que va vaticinar aquest final, dos mesos després de les eleccions generals en les que va guanyar Zapatero. Sort o no, però s’ha complert.

Blogaires de referència, no paren de posar en entredit les informacions difoses a bombo i plateret per gent que en teoria cobra per garantir que el país no s’enfonsi. Quina paradoxa! Penso que els blogaires independents no cobren d’enlloc.

Es que no n’encerten ni una! Van sobre la marxa.

Ara ZP, ja sap qui mana aquí, i abans de plegar l’han deixat ben clar que ha de tenir els deures fets.

A l’altra banda el Sr. Leopoldo Abadia, amb el seu llenguatge calculadament planer és capaç de permetre que fins i tot jo comprengui a la perfecció el que està passant. Ell, mitjançant l’analogia que utilitza  amb seu poble imaginari, aviat ho tindria resolt. En el seu darrer llibre, L’hora dels sensats, parla que amb lo malament que està tot plegat, ara (bé ja fa un parell d’anys) seria l’hora d’agafar un equip de professionals especialistes (honrats i decents), independents de qualssevol partit polític, i fer-los hi un contracte de durada determinada, sense possibilitat de renovar amb un únic objectiu, treure al país del pou on està posat. Durant aquest període, dretes, esquerres, nacionalistes, i altres haurien de reflexionar sobre la  seva trajectòria, sobre si han fet bé la feina o simplement s’han dedicat a posar-se entrebancs els uns als altres i a escalfar la cadira. Acabat aquest període d’ajustament tots es mirarien el panorama amb uns altres ulls. (amb una mica de sort un cop feta la reflexió, alguns ja plegarien)

Aquesta setmana es courà definitivament la reforma laboral, i bé em sembla que per més que ens la intentin vendre com una formula que ha estat dificilíssima de trobar, el Leopoldo s’ha cansat ja d’explicar-la en les nombroses entrevistes que ha concedit als mitjans de comunicació. La reforma consistirà, con va dir Winston Churchill l’any 1940, en “Llàgrimes, suor, una mica de sang, i sobretot esforç”.

FOTOGRAFIA DE NATURA I VEGUERIES

Acabo de fer un curs de fotografia de natura al Parc Nacional d’Aigüestortes.  La veritat és que el curs impartit pel fotògraf professional Oriol Alamany, ha estat una gran ocasió per agafar uns coneixements fonamentals sobre la fotografia de natura, i en general, malgrat que en una  sola jornada no es pot aprendre gran cosa, i menys si l’equip no acompanya, la progressió ja es nota. M’ha sorprès veure la importància de la professionalitat per poder copsar en u sol instant  tants i tants inputs.  Tal i com va explicar l’Oriol, la fotografia s’ha de tenir feta abans de prémer el botó. Fins i  tot molt abans. Determinar l’objectiu, preparar-se molt a fons  i conèixer l’entorn, saber quins són els moviments de la natura, dominar i saber administrar les característiques de l’equip, copsar l’ambient, olors, soroll, sensacions, i finalment, desprès de tot aquest treball d’anàlisi i meditació,  “Creck”. Tot d’una en una simple imatge en dues dimensions, el fotògraf hi ha posat la seva empremta, tota la seva passió, hi ha fet cabre l’ambient en  el que es va ser presa, la història, etc… En definitiva, si tota aquesta feina s’ha fet bé la imatge traspassa el paper i aconsegueix transmetre tot el que el fotògraf volia dir a l’observador.

Crec que com en totes les feines la passió, la preparació, la intencionalitat i l’entusiasme del professional acaben influint de forma determinant en el resultat final.

Durant la sessió de camp, vaig conèixer al Magí, un Sr. descendent d’Arbeca que viu a Barcelona. El cas és que aquest Sr. va sortir de Barcelona a les 4:00 de la matinada per assistir a aquest curs, doncs com ell am va dir és un apassionat del Pirineu.

Admeto que jo no havia estat mai al Parc. No me’n sento orgullós, ans al contrari. La joia que tenim, és espectacular. El seu valor és incalculable. En totes les reunions que tenim amb les diversos sectors econòmics de la Comarca, surt, que l’entorn natural en el que vivim és l’actiu més important amb el que comptem, i és a partir d’aquesta premissa que ens hem d’anar organitzat.

Parlant de tot i de res, el Magí em va fer notar que, vist des de fora,  per ell és molt important que el Pirineu mantingui tots els seus encants, i especificitats. Em va dir que creu que és necessari que aquest es desvinculi del “Pla de Lleida”, i comenci a pensar en horitzontal. És a dir, en clau de Vegueria.  

És evident que la realitat de cadascuna de les nostres comarques es veurà més identificada en clau de  Muntanya que en clau de Diputació, doncs les polítiques potser tindran més a veure amb el que de debò ens fa falta.

Malgrat que la Vall d’Aran sembla que no n’acabarà de formar part, el Magí em va dir que tenim d’estar molt contents de tenir i mantenir aquesta diversitat cultural que ens enriqueix a tots.  Ell estava content de poder pertànyer a un país que reconeix les especificitats de cadascú, i les respecta, que és el més important,

En la seva argumentació el Magí  destacava, per sobre de tot, el factor d’oportunitat que pot tenir pensar en clau de Pirineu en el desenvolupament i sostenibilitat de les nostres muntanyes.

Em va semblar que ara, més que mai, és hora que entre tots comencem a pensar en la fotografia de on volem que estigui el Pirineu en el futur. Esperem que el resultat que en surti sigui tant espectacular com les fotografies que fa l’Oriol Alamany.

“-A MI NO EM TOQUEU ELS OUS! O, EL TERRITORI NO POT ESPERAR MÉS”

Regant Les plantes del jardí, m’he adonat que entre elles n’hi ha una que sobreviu en un test ben inhòspit. Amb una “unça” de terra, i uns pocs centímetres quadrats, la planta sobreviu i, caram, està més maca que mai. Val a dir que per a més desgràcia seva, l’aigua l’hi arriba cada quan me’n recordo. En definitiva estem parlant d’un miracle diari. Per analogia podríem afirmar que el tot el Pirineu es troba en una situació similar.

Aquesta setmana ha estat dura per molta gent que malauradament veu truncades les seves il·lusions i projeccions. Sembla que el món s’ensorri, i que les dificultats per a tots no han fet més que començar. Ho hem manifestat en altres posts.

De ben segur que haurem d’aprendre a viure amb aquesta situació, i com diuen en un grup de Facebook que segueixo, “Ya no espero que pase la tormenta, aprendi a caminar bajo la lluvia”. Malgrat tot hi ha notícies que costa molt d’entomar.

La retallada del ministeri de foment en infraestructures és imminent, y el territori no pot esperar més.

Obres tant important com la Variant de Gerri (la més avançada), Xerallo-Malpàs, Seu d’Urgell-Andorra, variant de La Pobla de Segur, N-260 Adrall-Canturri, La Seu, Variant de Sort, Malpàs-Pont de Suert, Sopeira-Boca sud del túnel de Vielha, entre altres, sofriran segons el ministre retards, i ja veurem quan es tornen a incloure en el Pressupostos Generals de l’Estat.

És trist que a Madrid no ens escoltin, però, a cas no és més trist que el territori no s’escolti ni a ell mateix? Està clar que el Ministeri actua com si Catalunya fos el seu “Ranxo”, però, justifica això embrancar-se en lluites i picabaralles fratricides que no fan més que prolongar la situació de precarietat? Jo crec que no.

L’altre dia una delegació de veïns del Municipi de Baix Pallars, va anar a veure al Conseller de Política Territorial, Sr. Nadal. Pel que sembla la resposta del Conseller a les peticions dels 4 veïns (segons la noticia), va ser “ –A mi no em toqueu els ous! Trobo lícit que tot hom és defensi les seves coses fins a l’extrem, però l’interès col·lectiu ha de passar per sobre dels interessos privat, del contrari encara baixaríem a Barcelona a peu.

No es just que per una estratègia, al meu criteri, equivocada a l’hora d’afrontar un conflicte com aquest, la variant de Gerri encara no estigui començada i ara estigui exposada a un retard que pot influir molt negativament en el desenvolupament de la Comarca.

No justifico al Conseller, però reclamo unitat, decisions fermes, i sobretot estratègia col·lectiva. Reclamo que es fixin estratègies destinades a guanyar pes específic, i que permetin que tota aquesta llista d’infraestructures es portin a terme de la forma més ràpida possible. Cada cop tinc més clar que al Pallars Sobirà li fa tanta falta la variant de Gerri com el tram de Xerallo a Malpàs per dir-ne una.

Val a dir que les retallades hi seran. Us imagineu si el ministeri enlloc de trobar-se un territori deslligat, hagués trobat un Pirineu organitzat i prioritzat? Dons molt probablement alguna d’aquestes infraestructures súper importants no saltaria del cartell. Tampoc són tant significatives a nivell pressupostari.

El dijous passat sense anar més lluny va pujar el Sr. Puigcercós (ERC) per mantenir una reunió amb els diferents sectors de la comarca del Pallars Sobirà, i prendre nota de les coses que ens fan falta.

Lo més important que en varem treure de la reunió, es que ens hem de posar en contacte entre els diversos sectors per reclamar amb més força les coses que volem que ens arreglin. Que no podem esperar a que vingui un polític a fer llista per trobar-nos i parlar dels nostres problemes. I sobretot la idea que cada cop més els uns depenem dels altres.

En aquest sentit l’Associació d’empreses relacionades amb el sector de la construcció, amb la que estem implicats, ha fet un gran pas endavant i ja s’ha concretat dia i hora per la trobada dels tres sectors (agricultura turisme i construcció) per tal de marcar una agenda, i en lloc que ens cridin els politics a nosaltres, nosaltres els demanarem a ells que vinguin.

Noticies com aquesta trobada són molt importants per fer-me pensar que com aquella planta del jardí, no importa el test en el que estem posats, importa la nostra determinació de tirar endavant i sobreviure.