Acabo de fer un curs de fotografia de natura al Parc Nacional d’Aigüestortes. La veritat és que el curs impartit pel fotògraf professional Oriol Alamany, ha estat una gran ocasió per agafar uns coneixements fonamentals sobre la fotografia de natura, i en general, malgrat que en una sola jornada no es pot aprendre gran cosa, i menys si l’equip no acompanya, la progressió ja es nota. 
M’ha sorprès veure la importància de la professionalitat per poder copsar en u sol instant tants i tants inputs. Tal i com va explicar l’Oriol, la fotografia s’ha de tenir feta abans de prémer el botó. Fins i tot molt abans. Determinar l’objectiu, preparar-se molt a fons i conèixer l’entorn, saber quins són els moviments de la natura, dominar i saber administrar les característiques de l’equip, copsar l’ambient, olors, soroll, sensacions, i finalment, desprès de tot aquest treball d’anàlisi i meditació, “Creck”. Tot d’una en una simple imatge en dues dimensions, el fotògraf hi ha posat la seva empremta, tota la seva passió, hi ha fet cabre l’ambient en el que es va ser presa, la història, etc… En definitiva, si tota aquesta feina s’ha fet bé la imatge traspassa el paper i aconsegueix transmetre tot el que el fotògraf volia dir a l’observador.
Crec que com en totes les feines la passió, la preparació, la intencionalitat i l’entusiasme del professional acaben influint de forma determinant en el resultat final.
Durant la sessió de camp, vaig conèixer al Magí, un Sr. descendent d’Arbeca que viu a Barcelona. El cas és que aquest Sr. va sortir de Barcelona a les 4:00 de la matinada per assistir a aquest curs, doncs com ell am va dir és un apassionat del Pirineu.
Admeto que jo no havia estat mai al Parc. No me’n sento orgullós, ans al contrari. La joia que tenim, és espectacular. El seu valor és incalculable. En totes les reunions que tenim amb les diversos sectors econòmics de la Comarca, surt, que l’entorn natural en el que vivim és l’actiu més important amb el que comptem, i és a partir d’aquesta premissa que ens hem d’anar organitzat.
Parlant de tot i de res, el Magí em va fer notar que, vist des de fora, per ell és molt important que el Pirineu mantingui tots els seus encants, i especificitats. Em va dir que creu que és necessari que aquest es desvinculi del “Pla de Lleida”, i comenci a pensar en horitzontal. És a dir, en clau de Vegueria.
És evident que la realitat de cadascuna de les nostres comarques es veurà més identificada en clau de Muntanya que en clau de Diputació, doncs les polítiques potser tindran més a veure amb el que de debò ens fa falta.
Malgrat que la Vall d’Aran sembla que no n’acabarà de formar part, el Magí em va dir que tenim d’estar molt contents de tenir i mantenir aquesta diversitat cultural que ens enriqueix a tots. Ell estava content de poder pertànyer a un país que reconeix les especificitats de cadascú, i les respecta, que és el més important,
En la seva argumentació el Magí destacava, per sobre de tot, el factor d’oportunitat que pot tenir pensar en clau de Pirineu en el desenvolupament i sostenibilitat de les nostres muntanyes.
Em va semblar que ara, més que mai, és hora que entre tots comencem a pensar en la fotografia de on volem que estigui el Pirineu en el futur. Esperem que el resultat que en surti sigui tant espectacular com les fotografies que fa l’Oriol Alamany.
marcguillen 